La cumbre de Barcelona y las mujeres
por Marina Geli - diputada PSC
catalán (original)

Hemos iniciado el semestre que otorga al gobierno español la Presidencia de la Unión Europea y Barcelona ha acogido a los jefes de los Estados de los quince países de la Europa comunitaria actual, pero tambien de los que aspiran a estar enella, los países del Este y el Sureste europeos.

Me considero una defensora de la construcción europea y aspiro a ver un poder político europeo fuerte que lidere una sociedad cohesionada hacia dentro y tenga un protagonismo en un nuevo orden mundial que necesite unas reglas del juego donde los Derechos Humanos sean respetados a través de un poder político democrático.

Pero las imágenes de la cumbre de Barcelona me han conducido a unas reflexiones que quisiera compartir.

La fotografía de família de los Jefes de Estado de la Europa de los "23" (15 actuales y los aspirantes) era homogenea, todo hombres. Para disimular acompañados de los Reyes de España y por tanto, de la reina consorte.

Resulta claro que la responsabilidad del hecho de que en estos momentos no exista ninguna mujer Jefa de Estado de estos países no es del poder europeo sino estatal, pero a pesar de ello debemos reflexionar sobre porque se da esta situación a principios del siglo XXI en Europa y que significa.

Para mi va mucho más allá de la presencia o no de las mujeres en el máximo poder político europeo, tiene que ver con cómo se ejerce el poder y con las consecuencias de este ejercicio.

Las imagenes se fijan en la retina y en los chips cerebrales y esta fotografía masculina se asocia a uniformidad, rigidez y por tanto no simboliza pluralidad ni innovación.

Esta cumbre ha llegado precedida por parte del gobierno del Partido Poular demuchas más referencias a la seguridad que a los contenidos. Se ha instalado en la conciencia colectiva que el ejercicio de la alta política quiere decir que a partir de ahora (desde el once de septiembre) búnkers y áreas de la ciudad bloqueadas, lejos de lo que son las ciudades, espacios para los ciudadanos y ciudadanas. La cosnecuencia es un mayor alejamiento entre la política y la gente.

También declaraciones del propio Presidente Arznar, del Presidente de la Genaralitat de Catalunya Pujol y del Conseller en Cap Mas descalificando a las personas que querían dar su opinión desde la calle; incapaces de acercar posiciones por una rigidez en el ejercicio de la política en la que para ellos tan solo existe el blanco o el negro. Descuidando que la obligación de los gobernantes es buscar complicidades, incluso con los discrepantes.

Incapaces de hacer una lectura positiva de la participación se ha llegado a criminalizar a los movimientos ciudadanos, generando una deseada confusión con minorías radicales violentas.

Estos preludios han hecho que las conclusiones políticas de la cumbre de Barcelona hayan pasado muy desapercibidas y sobre todo no consigan evidenciar que la Europa política apuesta claramente hacia por una Europa Social.
 

Y en las calles de Barcelona, paralelamente, miles y miles de ciudadanos, hombres y mujeres (ahora si), con mucha más libertad y pacificamente pedían esta Europa que lidere una globalización humanizada. Seguramente, es cierto, de manera ingenua, sin concretar mucho como hacerlo pero con el objetivo final claro. Había gente de todas las edades, diversa, y la fotografía de la calle sí se asociaba a pluralidad y libertad.

Y lo que más me preocupa es el divorcio entre gobernantes y calles, no debemos contraponer ciudadanos y poder político fruto de la democracia representativa, sino al contrario, el respeto al sistema y al mismo tiempo una forma de ejercer el poder político diferente. La necesaria seguridad no puede tener el el precio de perder la libertad, la proximidad, la pluralidad.

Por ello quiero imaginar una fotografía diferente de los Jefes de Estado, hombres y mujeres, gordos y flcaos, vestidos diversamente que contagien normalidad y que escuchen la voz de la calle y caminen juntos, desde la diferencia, en la construcción de una Eruopa, política y social, que democratice el poder económico y mediático.

Marina Geli
Diputada por el PSC- CpC en el Parlament de Catalunya.
 

La cimera de Barcelona i les dones
Per Marina Geli - Diputada PSC Parlament de Catalunya
 

Hem entrat al semestre que atorga al govern espanyol la presidència de la Unió Europea i Barcelona ha acollit als caps dels Estats dels quinze països de la Europa comunitària actual però també dels que aspiren a ésser-hi, els països de l’Est i Sud-Est europeus.

Em considero una defensora de la construcció europea i aspiro a veure un poder polític europeu fort que lideri una societat cohesionada cap a dins i tingui protagonisme en un nou ordre mundial que necessita unes regles del joc on els drets humans siguin respectats a través d’un poder polític democràtic.

Però les imatges de la cimera de Barcelona m’han portat a unes reflexions que voldria compartir.

La fotografia de família dels caps d’Estat de l’Europa dels “23” (15 d’ara i els aspirants) era homogènia, tots homes. Per dissimular acompanyats dels Reis d’Espanya i per tant, de la reïna consort.

És clar que la responsabilitat que en aquest moment no hi hagi cap dona cap d’Estat d’aquests països no és del poder europeu sinó estatal, però en tot cal pensar perquè passa això a principis del segle XXI a Europa i què vol dir això?

Per a mi, va molt més enllà de la presència o no de dones en el màxim poder polític europeu, té a veure amb com s’exerceix el poder i amb les conseqüències d’aquest exercici.

Les imatges és fixen en la retina i en els xips cerebrals i aquesta fotografia masculina s’associa a uniformitat, i rigidesa, i per tant no simbolitza pluralitat ni innovació.

Aquesta cimera va venir precedida per part del govern del Partit Popular de moltes més referències a la seguretat que als continguts. S’ha instal·lat a la consciència col·lectiva que l’exercici de l’alta política vol dir a partir d’ara (des de l’onze de setembre) búnkers, i àrees de la ciutat bloquejades, lluny d’allò que són les ciutats, espais pels ciutadans i ciutadanes. La conseqüència és més allunyament entre la política i la gent.

També declaracions del propi President Aznar, del President de la Generalitat Pujol i del Conseller en cap Mas desqualificant les persones que volien dir la seva als carrers; incapaços d’acostar posicions per una rigidesa en l’exercici de la política  on per ells només hi ha el blanc o negre. Descuidant que la obligació dels governants és buscar complicitats, fins i tot amb els discrepants.

Incapaços de fer una lectura positiva de la participació s’ha arribat a criminalitzar els moviments ciutadans, generant una volguda confusió amb minories radicals violentes.

Aquests preludis han fet que les conclusions polítiques de la cimera de Barcelona hagin passat molt desapercebudes i sobretot no aconsegueixin evidenciar que l’Europa política fa una aposta clara cap a l’Europa social.

I als carrers de Barcelona, paral·lelament, milers i milers de ciutadans, homes i dones (ara i), amb molta més llibertat i pacíficament demanaven, aquesta Europa que lideri una globalització humanitzada. Segurament, és cert, ingènuament, sense concretar molt com fer-ho però l’objectiu final era clar. Hi havia gent de totes les edats, diversa i la fotografia del carrer si que s’associava a pluralitat i llibertat.

I el que més em preocupa és el divorci entre els governants i el carrer, no hem de contraposar ciutadans i poder polític fruit de la democràcia representativa, al contrari el respecte al sistema i alhora una forma d’exercitar el poder polític diferent. La necessària seguretat no pot tenir el preu de perdre la llibertat, la proximitat, la pluralitat.

Per això vull imaginar una fotografia diferent dels caps d’Estat, homes i dones, grassos i prims, vestits diversament que encomanin normalitat i que escoltin la veu del carrer i caminin junts, des de la diferència, en la construcció d’una Europa, política i social que democratitzi el poder econòmic i el mediàtic.
 
 

Marina Geli
Diputada pel PSC- CpC al Parlament de Catalunya.